Exposició a l'IES Jaume I: Napi i Faro
Els motius de la seva visita van ser dos: inaugurar la 4ª Exposició d’Artistes Pròxims, dedicada enguany a la seva obra, i fer una conferència amb el títol de “Com és la vida i la feina d’un dibuixant humorístic?”
La inauguració va estar precedida de les paraules de la directora, de la professora de Visual i Plástica, Lídia Pérez, i dels dos artistes. Aquí cal destacar el ball de claqué de Napi, amb què va substituir amb gràcia les seves paraules. Entre els assistents hi havia l’Alcalde, el Regidor d’Urbanisme i el d’Ensenyament de l’Ajuntament de Salou, representants de les escoles del municipi, professores i professors del centre.
La conferència que va seguir a continuació va ser sorprenent. Els dibuixants anaven barrejant les respostes sèrioses (Faro) amb la mímica, els passos de ball i unes quantes caricatures d’un públic entusiasmat (Napi).
Van parlar de la seva passió pel dibuix i de la màgia de fer sortir del no-res personatges que després no sabien fins on arribarien i els permetien comunicar-se amb gent que no coneixien.
Els assistents (alumnes de 1r d’ESO i cicles) van preguntar, entre d’altres qüestions, per la vida del dibuixant humorístic i si es podia viure només d’aquesta professió. Van contestar que a Tarragona era difícil perquè hi havia poques publicacions, però Napi només es dedicava al dibuix i ho aconseguia, ja que publicava a més d’un rotatiu. Faro va precisar que ell compartia aquesta professió amb la de ser professor i que ambdues activitats li agradaven molt.
Després es van remuntar als seus començaments, quan no cobraven per dibuixar i només ho feien pel plaer de veure els seus treballs publicats. Napi va explicar que quan va començar la col·laboració diària amb el Diari de Tarragona li van preguntar si no se li acabarien les idees i ell els va contestar “Pero, si es lo mío!” i des de llavors cada matí, a les 8 hores, hi ha un dibuix seu al quiosc.
Faro comenta que va substituir en Napi al Diari de Tarragona, quan aquest va marxar a La Vanguardia i que des de fa onze anys publica diàriament a la contraportada d’aquest diari. “M’agrada fer riure i fer pensar”, diu com resum de la seva activitat com humorista gràfic.
Respecte al seu procés creatiu, tots dos van estar d’acord en què era més important i més costós trobar la idea que es volia transmetre que fer el dibuix. Aquest solia costar dues hores (Faro), però la idea de vegades costava molt més.
També van donar consells als aficionats al dibuix. Faro va dir que si algú volia formar-se com dibuixant havia de dibuixar, copiar, calcar, veure publicacions... Napi va generalitzar una mica més i va dir que tothom tenia habilitats i que, si se eren persistens, potser en el futur s’hi podrien guanyar la vida.
Mentre Faro anava xerrant i explicava que Napi també fa caricatures a l’estiu a Salou, aquest últim es dedicava a dibuixar alguns dels assistents, enmig de les rialles i l’entusiasme dels altres. Després va ser en Faro qui va prendre el retolador i va fer un magnífic dibuix d’un noi, el qual va despertar la sorollosa admiració de tot el públic. Tant d’èxit va tenir, que els alumnes, animats per Napi, van fer una divertida puja per aconseguir-lo. Finalment, la directora va solucionar la situació dient que a partir d’ara tots tindrien el record penjat a l’aula de Dibuix.
