A reveure!
Aquest curs 2008-09 ha estat l’últim per al Xavi Anguera a l’IES Jaume I. De fet, són més els qui ens deixen forçats per les circumstàncies, o bé perquè han aconseguit plaça a un centre més proper a casa seva, com és el cas del Francesc Gómez (tretze anys al centre!!), la Sílvia Emeterio, la Isabel Queralt...
El cas del Xavi és diferent perquè ell, com el Josep Maria Riba, l’Antonieta Sanfeliu o la Carmen Veiga, ens deixa perquè es jubila. La veritat és que dol, i dol molt. Ha estat un professor que era apreciat per alumnes i companys per la feina ben feta i per la seva qualitat humana.
El Xavi era professor d’història i, si abans que jo arribés a l’aula, hi havia estat ell, es notava de seguida: la pissarra estava tota plena d’esquemes, TOTA. Era per fer-hi una fotografia, no hi vaig pensar mai a fer-ne una, llàstima. El que m’ha fet gràcia aquest últim any o dos de Xavi Anguera al centre és la seva modernització. Un pensaria “Em falta un any o dos per acabar, em planto”. Doncs, no, el Xavi va canviar els seus tradicionals i autèntics esquemes per presentacions (PPS). Em va alegrar que no s’immobilitzés, encara que també em va doldre perdre de vista aquells esquemes tan, tan personals i característics.
Han estat molts anys de conviure amb ell al centre, molts els companys i alumnes que han passat pel seu costat. Tots l’apreciem i així li ho vam voler demostrar en el dinar de fi de curs. Van ser molts els correus que vaig rebre de companys i companyes que no van poder venir al dinar però que o contribuïen al seu regal o li desitjaven el millor justificant la seva absència per altres compromisos derivats de la feina. Tot mostres de l’apreci que tant a la feina com fora li volien demostrar tots aquells que l’han conegut. També de part de l’AMPA i de l’Ajuntament de Salou i de mans del seu alcalde i del regidor d’Ensenyament va rebre una mostra de reconeixement.
Et trobarem a faltar, Xavi, et trobaré a faltar, Xavi. Són buits que no s’omplen, són empremtes que queden per tot arreu, pels passadissos, pel departament, per la Sala d’actes, a la primera fila, amb l’Antonio i el Marco, pel despatx on passaves a buscar algun caramel i a saludar-nos. Recordo que en una d’aquestes ocasions, en què estàveu tots tres assegudets com bons xiquets a primera fila en un claustre, us vaig presentar una nova professora dient “Aquest és l’Antonio, psicòleg i sexòleg, aquest és el Marco Antonio, l’informàtic del centre, i aquest és el Xavi, un inútil”. Ho vaig dir rient i per riure i, de fet, vam riure molt. Ja li vaig aclarir a la nova profe que era broma. Davant la possibilitat que potser hagués ferit el Xavi amb aquestes paraules meves dites sense pensar i de broma, li ho vaig anar a preguntar, no m’agraden els malentesos. I em va contestar que de cap de les maneres no l’havia ferit, que em coneixia prou per saber que era broma de veritat i que estava completament convençut que només ho havia dit per riure, no perquè ho cregués. Aquesta mostra de confiança, de fe en mi, de sentit de l’humor que és com s’havia de prendre aquell comentari meu, sense retrets, em van commoure, em van arribar al cor. I des del cor li desitjo, com també li desitja tota la resta de companys i companyes del centre, estic segura, que disfruti de la nova vida que enceta i que recordi que l’IES Jaume I és casa seva i nosaltres sempre els seus companys per sempre. Fins aviat, Xavi.
El mateix diem a tots aquells que per altres causes ens deixen. L'IES Jaume I és un lloc on tots podeu tornar perquè sempre hi trobareu algú que us rebrà amb els braços oberts, tot i que potser us oblidem, a la llarga. No importa. Ens refresqueu la memòria i a prendre alguna cosa. De fet, és el mateix que passa amb els alumnes i no per això no ens han de saludar quan ens vegin; al contrari, ens han de saludar i ens han de refrescar la memòria i compartir uns moments amb nosaltres encara que només sigui un minut per tal de reviure vells temps, vells fets. En fi, això és el que penso.
